LA PLAÇA DEL DIAMANT, MERCÈ RODOREDA

Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii... hiiiiii... i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi... un riure molt estrany. I vaig voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribar una mica més d'hora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la respiració mentre feia girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms i també n'hi havia al passadís i els nens no eren enlloc. Tres coloms, així que em van tenir al davant, se'n van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a bat, i van fugir deixant unes quantes plomes i ombra. Quatre més, se'n van anar cap a la galeria de pressa, de pressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les ales i quan van ser a la galeria es van girar a mirar-me i vaig espantar-los amb el braç i van fugir volant. Vaig començar a buscar els nens fins i tot per sota dels llits i me'ls vaig trobar a l'habitació fosca on, quan l'Antoni era molt petit, el tancàvem perquè ens deixés dormir. La Rita estava asseguda a terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava veces i les hi prenien de la mà amb el bec. Quan vaig dir, ¿què feu?, els coloms es van esverar i van alçar el vol i topaven per les parets. I el nen, amb les mans al cap, es va posar a plorar. I la feina que vaig tenir per poder treure aquells coloms d'allà dintre... ¡I la gran comèdia! Es veu que ja feia temps que, als matins, els coloms eren amos del pis quan jo era fora. Entraven per la galeria, corrien pel passadís, sortien pel balcó del carrer i tornaven al colomar fent la volta. I era així que els meus fills havien après a estar quiets, per no espantar els coloms i tenir la seva companyia. En Quimet ho va trobar molt bonic i va dir que el colomar era el cor, d'on surt la sang que fa la volta al cos i torna al cor i que els coloms sortien del colomar que era el cor, donaven la volta pel pis que era el cos i tornaven al colomar que era el cor. I va dir que havíem de mirar de tenir més coloms, que vivien a la bona de Déu i sense donar feina. Quan els coloms, al terrat, arrencaven a volar, s'aixecaven com una onada de llampecs i d'ales i, abans d'anar-se'n a jóc, picaven les baranes i menjaven l'arrebossat, i a moltes bandes de les baranes es veien grans clapes de maons pelats. L'Antoni travessava una estesa de coloms amb la Rita al darrera i els coloms ni es bellugaven: els obrien pas, alguns, i d'altres els seguien. En Quimet va dir que ja que els coloms estaven acostumats al pis, posaria covadors a l'habitació petita. I si els nens s’asseien per terra al terrat de seguida estaven voltats de coloms que es deixaven tocar. En Quimet va explicar a en Mateu que volia posar covadors a l'habitació petita, que venia sota mateix de la golfa del terrat; calia només fer un forat al sostre, una trapa, va dir, posar una escala de llistons de terra al sostre i els coloms tindrien el camí curt per anar i venir del pis al colomar. En Mateu li va dir que potser el propietari no ho voldria i en Quimet va dir que el propietari no ho sabria mai, i que si teníem els coloms nets no es podia queixar i que ell el que volia era fer anar endavant la cria dels coloms per acabat posant una granja i que ens en cuidaríem els nens i jo. Li vaig dir que era una bogeria i va dir que les dones sempre volen manar i que ell ja sabia el que feia i per què ho feia, i tal dit tal fet; en Mateu, amb la seva santa paciència, va obrir la trapa i en Quimet volia fer l'escala però en Mateu li va dir que ja n'hi portaria una de l'obra, una mica vella, i que només li caldria serrar un barró o dos, perquè li semblava que era una mica massa llarga.

I va posar covadors a baix i de moment va tancar les parelles perquè s'avesessin a sortir directes per l'escala, en comptes de fer la volta per tot el pis. Els coloms vivien a les fosques perquè també els va tancar la trapa, que era feta de llates de fusta i s'alçava, per la banda de dalt, estirant una rotllana de ferro; i per la banda de dintre, quan érem al capdamunt de l'escala, l'havíem d'alçar amb el cap i amb les espatlles. No podia matar ni un colomí perquè els crits i els plors dels nens enfonsaven la casa. Quan entrava a l'habitació petita a netejar, encenia el llum, i els coloms quedaven encegats i paralitzats. En Cintet, amb la boca més torta que mai, estava molt enfadat.

–¡Això són coloms de presó!

I els coloms tancats a les fosques van fer ous i els van covar i van sortir colomins i quan van tenir els colomins coberts de ploma, en Quimet va aixecar la trapa, i, per una reixeta que havia fet a la porta de l'habitació, vèiem els coloms com pujaven l'escala: d'una volada, un graó o dos. L'alegria d'en Quimet... Deia que podríem tenir vuitanta coloms i amb els colomins que farien els vuitanta, ben venuts, podria començar a pensar a tancar la botiga, i potser comprar aviat un terreny i en Mateu li faria la casa amb material aprofitat, Quan arribava de treballar sopava sense ni saber què estava menjant, i de seguida em feia desparar la taula i sota del llum amb el serrell de color de maduixa començava a fer comptes damunt d'una paperina vella per estalviar paper; tantes parelles, tantes cries, tantes veces, tant d'espart... negoci rodó.

Mercè Rodoreda, La plaça del diamant

TOTS ELS CONTES (MERCÈ RODOREDA)

I aleshores va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i les cames se m’anaven escurçant com les banyes d’un cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i sota del cap, allà on el coll s’ajunta amb les espatlles, sentia que una cosa s’estirava i em burxava. [...] I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava.

Tenia la cara arran de terra i caminava amb les mans i amb els peus. [...] Em vaig acostar al pedrís, vaig travessar la casa per entre flames i brases, de pressa, cap al salze, cap als créixens, i [...] em vaig posar a caminar pel fang i pels bassals, i a les manetes els agradava enfonsar-se en aquella pasta flonja, però els peus, al darrera, es cansaven de tant quedar-se enganxats. [...]

A la matinada, no sé si l’endemà o un altre dia, vaig sortir a poc a poc i vaig veure les muntanyes altes sota un cel tacat de núvols. Vaig córrer pels créixens i em vaig aturar a la soca del salze. Les primeres fulles encara eren a dins dels brots, però̀ els brots ja verdejaven. No sabia cap on tirar; si em distreia, els brins d’herba em burxaven els ulls —i entre els brins em vaig adormir fins que el sol va ser alt. Quan em vaig despertar vaig caçar un mosquit molt petit i després vaig buscar cucs per entre l’herba.

M. Rodoreda, Tots els contes (p. 240-241)

LA NOVEL·LA DE POSTGUERRA: MERCÈ RODOREDA

Mercè Rodoreda nasqué a Barcelona l’any 1909. Ben aviat se li despertà l’interès per les lletres i molt jove començà a col·laborar amb articles i contes a les pàgines de diverses publicacions. Seguiren tot un conjunt de novel·les que culminaren amb l’obtenció del Premi Crexells l’any 1937 amb Aloma. L’any 1939 emprengué el camí de l’exili, primer a París, després a Bordeus i finalment a Ginebra, on es dedicà a fer traduccions per a organismes internacionals. Estigué vora 20 anys sense escriure res fins que a l’any 1957 guanyà el Premi Víctor Català amb Vint-i-dos contes fet que l’ajudà a reprendre la seua producció novel·lística. És considerada per molts crítics com l’escriptora més important de la postguerra per l’alta qualitat literària que té i per la seua acceptació a l’àmbit internacional.

L’obra es divideix en tres períodes:

           

- Novel·les de joventut: d’entre les obres incloses en aquest apartat l’autora valorà només Aloma (1938). Amb aquesta novel·la, Rodoreda inicia un seguit d’heroïnes rodoredianes a la seua producció que la caracteritzaran; generalment seran dones que es veuran condicionades a madurar per un fet traumàtic que els canviarà la vida i un sentiment de soledat estretament lligat al somni. Aloma narra la història d’una adolescent que fa la seua entrada a l’edat adulta mitjançant unes relacions amoroses complicades.

- Novel·les de maduresa: aquesta etapa s’inicia, després d’uns anys d’inactivitat literària gairebé absoluta provocada per l’exili. Una de les obres més importants serà La plaça del diamant (1962). És una novel·la escrita en primera persona del singular que deriva cap al final amb l’ús del monòleg interior. La narradora-protagonista, Natàlia-Colometa, ens fa arribar la seua veu sense cap intermediari. Se’ns hi narra la vida d’una noia de classe popular emmarcada en tres períodes històrics:

a) La pre-guerra: inici de la submissió de la protagonista al seu marit. Pateix el canvi de nom (Colometa) i ha d’acceptar resignadament l’aparició dels coloms en el domicili familiar. La Colometa no es casa per amor, sinó per raons de subsistència. Fruit del matrimoni té dos fills, la relació amb ells és dramàtica i tensa.

b) La guerra civil: s’accentua el seu drama personal per la mort del marit al front. Passa per dificultats econòmiques i ha d’acceptar la separació dels fills, encara xicotets. Viu passivament resignada els fets de la guerra civil.

c) La postguerra: en el moment més angoixós de la novel·la, la Colometa estabilitza la seua situació personal i es casa amb un adroguer. Recupera el seu nom, casa la filla, té més temps per a ella.

L’altra obra important d’aquest període és El carrer de les camèlies (1966). El protagonisme també recau en un personatge femení, Cecília C. És la història d’un xica marginada que madura a partir de diverses experiències amoroses.

- Novel·les de la vellesa: l’obra més important d’aquesta etapa és Mirall trencat (1974). És la història-tragèdia d’una família, centrada en tres temes existencials: la infantesa, la soledat i la mort. A diferència de les anteriors, aquesta és una novel·la tancada, on se’ns expliquen el naixement, el creixement, la davallada i la desintegració de tot un món familiar.

Mercè Rodoreda és considerada una de les millors novel·listes en llengua catalana. La difusió de la seua obra té un tarannà que l’ha dut a traduir-se a diversos idiomes i a estudiar-se a les universitats de més prestigi internacional.

LITERATURA DE POSTGUERRA

CONTEXT HISTÒRIC I ETAPES

L’1 d'abril de 1939 va finalitzar la guerra civil espanyola després de vora tres anys de conflicte bèl·lic. La victòria franquista suposà la fi del sistema democràtic, l’eliminació dels partits polítics, la imposició de l’espanyol com a única llengua i una dura repressió contra les persones i les idees contràries al nou règim establert.

Aquesta nova realitat prohibí l'ús públic i oficial, i també l'ensenyament, del català. Les entitats culturals foren prohibides, es tancaren les editorials i desaparegueren les revistes, els diaris i les emissores de ràdio en llengua pròpia.

Podem distingir tres etapes en la producció literària:

– Als anys 40 el pes de la cultura oficial i la repressió serà molt fort, de manera que qualsevol mostra de cultura i literatura quedarà reduïda a la clandestinitat.

– Als anys 50 es produeix una mínima obertura de la dictadura a l’hora de permetre alguna publicació per part de la censura. També és el moment de màxima esplendor de la literatura d’exili.

– Cap als anys 60, comencen a produir-se manifestacions literàries i culturals, apareixen alguns certàmens i la pressió de la censura disminueix.

Molts autors es van veure abocats quan comença la postguerra a prendre camins per sobreviure:

- L’exili exterior. Aquells autors que havien participat d’un sindicat, d’un partit polític, d’una vida pública, etc. es veieren obligats a marxar del país per por a les repressalies. Els països que més exiliats van acollir, i que van afavorir intents de circuits literaris, van estar França, Mèxic i l'Argentina.

- L’exili interior. Aquells autors que decidiren quedar-se es van veure en la necessitat de no publicar i no donar a conèixer cap obra per por a la repressió posterior. Molts són joves que no es podran formar i que perdran el context literari europeu de referència.

La conseqüència és d’aquests tipus d’exilis i del control de la censura faran que la coneixença de la realitat lingüística siga més pobra, dialectalitzada i infravalorada. La nostra “concepció cultural” estarà més lligada al folklore.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

JOAN SALVAT-PAPASSEIT