NOUCENTISME

TRETS

Cap a les acaballes del S. XIX Europa experimenta un seguit reaccions contra els grans principis, com el realisme, que, des de cent anys abans, havien caracteritzat la revolució burgesa i la implantació del model de producció industrial.

Apareixen el nacionalisme i l’imperialisme. El nacionalisme com a doctrina: la concepció conservadora de nació com un fet inconscient entre el poble però que ve determinat per uns elements concrets (història, tradició, llengua, raça...) i la concepció progressista de nació com una aspiració voluntària d'un poble per a constituir-se com a Estat.

 Els factors que desencadenen aquest intent de revolució burgesa cal situar-los abans que res en la pròpia dinàmica interna del país. El primer de tots és el de la introducció al Principat del sistema de producció industrial que va afavorir que la societat catalana assolira gradualment un protagonisme econòmic que no es va correspondre amb la consecució d’un protagonisme polític, sempre en mans de les oligarquies que detenien el poder de l’Estat. El segon gran factor desencadenant fou el provocat pel desastre colonial espanyol del 1898. Si per a la societat espanyola en general significà una experiència traumàtica que desemboca en la Generación del 98, per a la catalana actuà com un revulsiu que destapà la vigència de la crítica contra l’Estat Espanyol.

Serà llavors que els nuclis més dinàmics de la burgesia catalana creen el 1901 el que ha estat denominat la Lliga Regionalista. Prèviament, el 1889, havia estat creat el diari destinat a convertir-se en el seu primer i més important òrgan d’expressió, La Veu de Catalunya. Aquest mateix any la Lliga obtenia el seu primer triomf polític en vèncer a les eleccions municipals, iniciant així el catalanisme polític.

És en aquest context, limitat aproximadament per les dates 1906 i 1923, on situem el Noucentisme que, per una altra banda, no fou solament un moviment cultural, sinó tota una estratègia política que feu funcionar un aparell d’Estat. La política de Prat de la Riba, al cap de la Lliga Regionalista i d’Eugeni d’Ors, com a ideòleg del moviment, fou una política cultural: escoles primàries, l’ensenyament tècnic i professional, l’orientació de mestres, biblioteques, museus... Entre 1903 i 1915 es crearen institucions que foren d’una importància decisiva per a la normalització.

Passant ja al pla estètic i cultural del moviment, s’ha de dir que el terme Noucentisme fou creació d’Eugeni d’Ors, que l’emprà per primera vegada en La Veu de Catalunya amb clara analogia amb el terme vuitcentisme, referit al S.XIX, i amb la convenció artística italiana de denominar certs segles mitjançant la numeració cardinal de les centúries.

En un principi d’Ors emprava l’adjectiu noucentista aplicant-lo a artistes, intel·lectuals i polítics amb un sistema de valors distint del vigent fins aleshores. Posava l’èmfasi en l’oportunisme cronològic més que en altres característiques sobretot en l’aspecte generacional.

Concretament en el pla literari, hauríem de distingir tres trets que caracteritzen la literatura noucentista: la irrealització, la idealització i l’essencialització, que, en conjunt, reben el nom d'arbitrarisme

 a) La irrealització fa referència a l’atorgament a l’obra d’un valor en si mateixa com a símbol autònom i suficient situat en un plànol de concreció diferent al de la realitat que hi puga servir de referent en primera instància. Autonomia artística i literària. Un dels deutes del noucentisme envers del Simbolisme.

 b) La idealització és l’eliminació a l’obra de tota informació o de tota experiència accessòria, amb l’efecte d’aconseguir una expressió succintament estilitzada.

 c) L’essencialització és la recerca a través de l’obra d’un alliçonament profund, bé de caire moral, cultural o religiós, a banda d’allò que inspire la trama argumental. Aquest afany didactista és el que més evidencia certes similituds del Noucentisme amb el Barroc.

 La influència ideològica noucentista sobre la producció literària té com a resultat una jerarquització de gèneres. Els noucentistes, donaran clarament preferència a uns gèneres per sobre d’altres. Potenciaran gèneres dotats d’una tradició més prestigiosa i diversificada, o d’una més fàcil capacitat de difusió material. Gèneres d’una brevetat consubstancial. En aquesta situació la lírica gaudia d’una primacia indiscutible sobra la prosa.

 La literatura per antonomàsia és identificada amb la poesia. Tot allò veritablement literari és reductible a aquesta. De la mateixa manera, tot autèntic literat es fa mereixedor del qualificatiu de poeta, detenidor per excel·lència del poder de la paraula. Enforteix aquesta creença la convicció més o menys generalitzada d’estar vivint un moment de gran ressorgiment a tots els nivells.

 Es produeix un apogeu gradual de l’article periodístic i de l’assaig sobretot per la necessitat de fer arribar els grans ideals del Noucentisme a un públic com més extens millor. Per raons semblants l’oratòria cobra també un paper rellevant al noucentisme. D'Ors creu que aquesta, i més concretament la catalana, renaix amb el S.XX i arriba a considerar-la una variant de poesia. El conte i la narrativa curta en general té majors preferències que la novel·la en la mesura que participa un poc de les característiques de la poesia.

El gros de la producció de novel·la és tan poc en relació al de la poesia que podria revestir fins i tot un to d’alarma. Carner arriba a dir que el Noucentisme necessita novel·listes. Aquest fenomen es podria considerar normal atenent l’afany per la idealització, la irrealització i l'essencialització que hem esmentat abans. Conceptes que només es poden dur a terme en un cert tipus de novel·la, la satírica.

On amb més contundència s’observa la precarietat infraestructural és en el món del teatre, tal vegada pel refús clar dels Noucentistes davant la tradició autòctona considerada excessivament costumista. És clara també l’existència d’unes mancances de base tant de finançament com de públic.

És per això que en l'anàlisi de la literatura dels noucentistes parlarem bàsicament de poesia. Del teatre només podem dir que és un gènere postergat.

LA POESIA NOUCENTISTA

El tema de la llengua i de la creació de l’obra literària és de vital importància per als poetes modernistes, que, en un principi, s’agrupen en dos vessants: l'espontaneista, partidari de la paraula viva, i una altra més partidària d’un major rigor formal. Els que passen a formar part del moviment noucentista, evidentment, són els que prenen posició pel rigor formal.

Els noucentistes destaquen pel recurs al classicisme que pressuposa l’adopció d’uns models formals molt rígids, una gran cura dels aspectes tècnics del poema, i ús de les dades clàssiques, mitològiques, per presentar un món idealitzat, idíl·lic, sense estridències. També es combina amb el classicisme un component religiós, cristià, que sovint és incorporat com a recurs temàtic. En alguns casos es plantegen reflexions de caràcter existencial i empren tòpics com la fugacitat, el pas del temps, l’envelliment i la malenconia. La feminitat i la dona també són el centre d’atenció de molts poemes des de dos punts de vista idealitzats: l’amor platònic o matrimonial i la dona com a transmissora de la ideologia en la seua tasca educadora. Associat a l’element femení, apareix l’ambientació ciutadana com a punt culminant de la civilització. La natura, sempre presidida per una idea d’ordre, també ocupa un lloc important en la temàtica noucentista. Importants també són l’adopció d’una posició crítica envers els propis defectes i els dels contemporanis i l'ús de la ironia. De la mateixa manera trobem un gran respecte per la tradició.

El poeta noucentista és en suma, perfeccionista, intervé en els afers del país i es preocupa per la creació de la llengua literària. Aconsegueix crear una poesia de nivell, comparable a la europea del seu temps.

JOSEP CARNER

Va nàixer a Barcelona 1884. Estudià dret i filosofia. Col·laborà a  La Veu de Catalunya  i de manera esporàdica a totes les publicacions catalanes de l’època. El 1921 ingressà a la carrera diplomàtica, fet que el portà a viatjar constantment. Es mostrà partidari d’Acció Catalana i col·laborà en els seus òrgans d’expressió. Des de mitjans de 1939 fins a 1945, Carner residí a Mèxic, on es destacà com a professor alhora que participà activament en el món intel·lectual i social que els exiliats catalans intentaren refer. Torna a Europa i s’instal·la a Bèlgica, d’on era la seua segona dona. Va morir a Brusel·les el juny de 1970.

En l'obra de Carner trobem diverses etapes en què el poeta demostra la seua lucidesa, ja que la seua poesia evoluciona conseqüentment segons les seues circumstàncies personals i les modes literàries.

La primera etapa (1896-1906) pot ser considerada d’aprenentatge. En ella prova i practica tots els gèneres i reflexiona sobre el poeta i sobre la poesia. Encara que es troba emmarcada dins del Modernisme, l’actitud de Carner va en contra de les seues premisses. D’aquesta època és El llibre del poetes amb el qual supera les vacil·lacions dels seus primers poemes, condicionats pels gustos de l’època: Jocs Florals, certàmens, temàtica religiosa i patriòtica, etc. S'hi constata una diversitat temàtica i formal que dóna una impressió de desafiament i seguretat.

La segona etapa (1906-1924) és clarament noucentista. En ella esdevé un professional de la literatura i també comença a crear-se la seua imatge pública d’home mític entre bohemi i dandi. Carner també col·labora un poc en aquest  desdoblament de personalitat  ja que crea un alter ego anomenat  ell  per a divulgar les seues idees més agosarades. En aquesta època escriu molta poesia amb patrons noucentistes, com Els fruits saborosos. És una col·lecció de 18 poemes a través dels quals el poeta traça el paradigma de l’acord de l’ésser humà amb la seua condició sensual, reflexiva i mortal. Cadascun dels poemes conté una relació analògica entre un element natural, el fruit, i un aspecte de la condició humana que pot encarnar-se en el personatge que en aquell moment la representa. L’actitud del personatge es sempre relacionada amb el color, el perfum, la bellesa o la forma de la fruita.

A partir de 1913 inicia una revisió de la seua poesia que el fan acostar-se al simbolisme. D’aquests anys són La paraula en el vent, Auques i ventalls, La inútil ofrena.

La tercera etapa (1925-1939) ja s’ha introduït en el simbolisme. Inicia la seua carrera de diplomàtic empentat, potser, per la pressió política i per dificultats amb el públic. Fa una poesia més humana, densa i realista com es por veure a Cor quiet. També en aquesta època comença Nabí, i tradueix poesia xinesa.

En la quarta etapa (1939-1970) ja en la recta final de la seua vida, la seua poesia pren un caràcter metafísic.

ELS FRUITS SABOROSOS

Podem dividir el cicle de la vida amb les edats que resumeix el poeta: la infantesa, la maduresa i la vellesa.

• Poemes que tenen com a protagonistes els infants: “Com les maduixes”, “Els albercocs i les petites collidores”, “Les peres jovenetes”,  “Les cireres ingènues” i “Les nous del berenar”.
• Poemes que parlen de l’etapa de la maduresa: “Les prunes d’or”, “Cal·lídia i els préssecs”, “Aglae i les taronges”,  “Les magranes flamejants”, “Les llimones casolanes” i “Eglé i la síndria”.
• Poemes que tenen com a protagonistes els vells: “Les figues matinals”, “Agavé i les castanyes”, “Les serves endreçades”,  “La poma escollida”, “Les gracioses ametlles” i “Els codonys tardorals”.

Per a l’anàlisi dels poemes cal tenir en compte la idealització dels seus personatges amb noms grecs vinculats a la mitologia. Si bé tots els personatges tenen relació amb el fruit hi ha diverses formes de relacionar-los. En alguns poemes el fruit és comparat amb el personatge i en altres poemes simplement apareix el fruit per ser collit, usat o menjat. També hi ha poemes en els quals els fruits esdevenen símbols: la maduixa representa la perfecció del món, les magranes representa la sensualitat o els raïms representen el poeta.

Carner expressa la concepció de la vida burgesa i conservadora als seus poemes, per tant, no hem d’oblidar que la finalitat del to del llibre és didàctica i moralitzant.