El
romanticisme
El terme romanticisme designa el fenomen històric de la transformació
del concepte d’autor i de la creació literària, i artística en general, produït
després de la crisi dels plantejaments del Neoclassicisme.
El Romanticisme fou també una lluita contra les barreres
dels gèneres, del descobriment de la poesia popular i la reivindicació de la
imaginació i de la capacitat creadora, enfront dels principis de la imitació anteriors.
El moviment entra a l’Estat espanyol per dos camins:
Catalunya i Andalusia. Catalunya i la resta del llevant espanyol trien
preferentment la tendència tradicionalista, com ho demostra la gran quantitat
de traduccions de Walter Scott i Chateaubriand. Andalusia i després Madrid
incorpora la tradicionalista, la revolucionaria, seguint autors europeus com Byron i Hugo.
Pel que fa a les característiques que té el romanticisme
en la nostra llengua, cal dirigir-nos a la generació de 1808, de formació
il·lustrada i liberal, que va viure i patir la invasió napoleònica. Una mostra
d'aquest romanticisme la trobem a la revista El Europeo, que va introduir la filosofia i l’estètica romàntiques,
intentant reconciliar classicisme i romanticisme (d’ací el to més conservador),
emprant la llibertat creadora, el sentiment com a categoria estètica, l’estima
per l’època medieval, la bellesa de la tradició cristiana i l’interés per la
poesia popular.
La renaixença
La
Renaixença tanca el període que convencionalment s’ha anomenat Decadència, el
qual abasta els segles que es caracteritzen per la davallada d’una producció
literària i unes manifestacions culturals cultes en llengua pròpia. Per tant,
podem establir que el moviment renaixencista, va constituir un intent de
recuperar i definir una consciència cultural en català i, alhora, d’adaptar
alguns dels corrents més vius de la cultura europea. Així doncs, els conceptes
de decadència i de renaixença són considerats contraposats.
La
renaixença no s'inicia en una data precisa. És un moviment que s’insinua a les
acaballes del segle XVIII, comença a Catalunya durant els anys trenta, es
defineix i es consolida durant la dècada dels 50-60 i aconsegueix la plenitud
de 1870 a 1 880.
En 1833 la
publicació de l’oda La Pàtria de
Bonaventura Carles Aribau marca l’inici del moviment. Arran d’aquest punt
s’articula una recuperació de l’ús de la llengua que hauria d’implicar la
hipòtesi de la recuperació de la tradició cultural en conjunt. Les glòries
medievals i especialment la de la llengua apareixen en poemes romàntics en
castellà.
La
poesia de la renaixença i els jocs florals
La Renaixença i els Jocs Florals van units. La celebració
d’un concurs, els jocs florals, a imitació dels certàmens medievals, va ajudar
a revitalitzar la producció poètica en la nostra llengua. Els precedents
d'aquesta festa literària provenen a través dels motius que suscita el
Romanticisme, i que renova el coneixement i l'exaltació del món medieval i
trobadoresc. El fet de l'existència dels Jocs motiva els escriptors de llengua
catalana, el conreu de la poesia i l'aparició de la premsa i les editorials.
Al País Valencià les justes literàries adquiriren un
context diferent en tant que patiren el canvi de mans ocorregut a Lo Rat Penat.
A més, i malgrat que Lo Rat Penat significà un factor de prestigi per a la
cultura valenciana i el llemosinisme en els sectors menys castellanitzats, la
impossibilitat de fer-los en una llengua, limita les produccions poètiques i s’estancaren
en els tòpics dels temes fixats.
El lema dels jocs florals era PÀTRIA, FE i AMOR. El més
consolidat era el de la Pàtria, perquè suposava per als poetes l’evocació
nostàlgica del passat esplendorós, i l’esperança del ressorgiment vigorós de la
nació. La poesia jocfloralesca aconseguirà l’exaltació històrica i actual, i situarà
com a elements principals de la festa la llengua, la tradició, el lema jocfloralesc
i els personatges i episodis històrics.
Jacint
Verdaguer
Jacint Verdaguer (1845-1902) és el gran poeta d’aquest
període. Nasqué a Folgueroles (Osona), al si d'una família camperola; ingressà
als 10 anys al seminari de Cic, on es familiaritzà amb els clàssics. Participà
als 20 anys en els Jocs Florals i hi obtingué ja dos premis que l’acostaren cap
als intel·lectuals de la renaixença. Fou sacerdot i exercí com a capellà als
vaixells d’una companyia transatlàntica que feien la ruta d’ultramar. En aquesta
època viatgera va escriure L'Atlàntida, poema èpic que fou premiat als Jocs
Florals de 1877. L’Atlàntida és un extraordinari poema èpic sobre la
desaparició de tot un univers mític sota les aigües de què pren el títol. L’enorme
ambició del projecte, que cal considerar romàntic, pretén d’assimilar l’ideal d’assimilació
del passat i l’explicació total de l’univers que obstinadament vol totalitzar.
Després tindrem un Verdaguer que canta el progrés de la
societat a desgrat del seu conservadorisme d’arrel preindustrial. Del mateix
moment és el seu nou cant èpic Canigó (1886), de caràcter més popular, el llarg
poema és elaborat a partir de llegendes medievals.
Podem dir que l'aportació de Verdaguer a la llengua
catalana fou d’una altíssima categoria literària, i que agafà directament del
llenguatge popular, corroborant la influència que tingué la poesia popular
tradicional damunt la poesia d’elaboració culta romàntica en la Renaixença. La
llengua i el paisatge el connectaren directament amb el món rural d’on
provenia.
La
narrativa de la renaixença: la novel·la històrica i el realisme
La novel·la històrica arriba a la literatura de la
renaixença per la influència de Walter Scott i contribueix a orientar el
moviment cap a la línia del romanticisme medievalitzant i conservador. La
novel·la històrica és una barreja de crònica i imaginació. La proporció de cada
element varia segons l’autor, però en general es tracta d’una novel·la
d’aventures amb un fons històric que li serveix d’emmarcament. Els elements
desencadenants de les aventures són la lluita i l’amor. La funció de la
novel·la històrica havia estat contribuir a procurar una memòria històrica
mitjançant la selecció de moments claus del passat nacional. Un dels autors clau és Antoni de Bofarull amb la seua
obra L’orfeneta de Menargues.
El corrent realista se centra de manera exclusiva en el
que considera la realitat total (política, social, econòmica) i en la seua
evolució dinàmica. Té consciència dels canvis històrics i reflecteix els grans
processos de la societat de l’època, bàsicament la revolució industrial i el
triomf de la burgesia, amb una visió optimista del món. La novel·la realista
conté també un component bàsic de crítica social, la qual cosa li confereix, en
darrer terme, una dimensió moral.
El
naturalisme
El naturalisme fou un corrent dintre del realisme,
elaborat per l’autor francés Émile Zola. L’estètica del Naturalisme es basa,
d’una banda, en el precepte heretat del realisme que la novel·la havia de ser
objectiva i impersonal, sense intervenir en el joc de les passions presses a la
realitat. Un segon precepte, aquest ja específicament naturalista, és que la
novel·la ha de ser una un seguit d’observacions sobre les combinacions
espontànies de la vida, una mena d’experiència de laboratori. Per tant, l’autor
ha de treballar aquesta experiència amb un criteri purament determinista, és a
dir, les accions humanes són producte de lleis fisiològiques fatals, de les
quals són les principals la llei de l’herència i la llei del medi ambient. Per
tant, les obres analitzen la vida de personatges que tenen problemes per l’herència
genètica i per l’ambient en el qual es desenvolupen.
Narcís
Oller
Narcís Oller va nàixer el 1846 a Valls. Fou novel·lista,
i dels més importants de la literatura del seu temps. La seua formació va ser
romàntica, però es decantà cap a l’estètica naturalista, cosa que li permeté
d’oferir una reproducció de la societat d’aleshores. Açò significà la
incorporació temàtica i una visió del món fins llavors inèdites a la renaixença.
A més, suposà per a Oller la creació d’un llenguatge narratiu i d’un estil
novel·lístic.
Una de les obres cabdals de la seua producció
novel·lística és L’escanyapobres
(1884). Té com a marc la societat rural en vies d’industrialització. L’autor
personifica els diners (l’avarícia) en la figura tràgica de l’Oleguer i en la
de la seua dona, la Tuies. Pel marc de la descripció i per la llengua, la
novel·la s’insereix de ple en el realisme, però s’acosta al naturalisme per
descripció científica del procés de l’avarícia i per la finalitat moral. Oller
hi integra també alguns elements romàntics i d’altres costumistes.
La febre d’or
(1890-1892), és la novel·la més coneguda d’Oller. És una obra de costums que
retrata una època de la vida social i econòmica de Barcelona arran de la febre
borsària dels anys 1890-1891. És una novel·la centrada en el creixement de la
ciutat i en la formació de la nova burgesia.
Teatre de la renaixença
A mida
que el segle XIX avança, el teatre esdevé una eina fonamental en la
consolidació de la Renaixença. S’observen dues tendències que es corresponen
amb les tendències del romanticisme. Per una banda, la línia culta que intentarà
produir un teatre digne basat en els mòduls romàntics conservadors i amb un ús
de la llengua més arcaic. Per una altra banda apareix un teatre més arrelat a
una dimensió popular que tractarà temes relacionats amb la tendència romàntica
liberal, amb un ús elevat del sarcasme i la utilització d’un llenguatge més
col·loquial i sense cap tret que l’acoste a una idea de normativa.
El teatre popular
Es
caracteritza per la creació del sainet com aquella peça teatral curta i bastida
damunt l’esquematisme de les situacions escèniques i que tendeix a crear una
dinàmica de progressiva identificació entre espectadors i determinats
personatges a través del funcionament arquetípic d’aquests. Aquesta dinàmica es
fonamenta en l’aparició d’uns conflictes domèstics, un llenguatge planer, la
successió constant de situacions que normalment es resolen en forma d’acudit.
Tot i
això, és notable l’acceptació per part del públic, la qual cosa explica la gran
quantitat de dramaturgs i la gran quantitat d’obres que s’hi escriuen per
aquells anys.
Josep Bernat i Baldoví
Bernat i
Baldoví serà qui donarà els primers sainets valencians i qui col·laborarà en la
creació del gènere del llibret de falla. Destaquen peces com Un fandanguet a
Paiporta (1857) o amb paròdies tan efectives i efectistes com El Virgo de
Visanteta (1845), obra que –des d’una òptica superficial- ha estat considerada
com a paradigma de la grolleria valenciana. Una altra de les recriminacions
tòpiques al teatre d’aquest autor, la manca de cura lingüística, caldria matisar-la
molt: i és que malgrat l’ortografia evidentment castellanitzada dels textos, el
lèxic i les expressions populars que s’hi contenen són d’una notable riquesa.
Eduard Escalante
Eduard
Escalante (1835-1895) va consagrar-se gairebé en exclusiva a l’escriptura de
sainets. Les deficiències teòriques, fruit de la seua manca de formació, va
saber compensar-les amb un excel·lent domini de la tècnica i dels recursos
teatrals, amb una singular perspicàcia per oferir tipus molt ben
caracteritzats, amb una habilitat fora del comú per aconseguir efectes còmics
on destacarà la sàvia i particularment encertada manipulació de la llengua: va
fer-se famosa la seua capacitat per deformar el valencià i el castellà,
especialment en boca dels personatges coents, que tractaven de parlar castellà
per tal d’aparentar una major categoria social.
Si bé en
un primer moment les seues obres reflectiran els ambients dels barris baixos
valencians, aviat s’especialitzarà en retratar tipus, situacions i ambients de
la petita burgesia valenciana. Uns retrats que tot i descansar en la sàtira,
saben conjugar-la amb l’humorisme i una visió generalment benèvola amb poques
excepcions: els forasters infatuats, els qui s’hi neguen a acceptar la seua
condició social. L’època de major i millor fecunditat d’Escalante és la que va
de 1868 a 1880 i, on podem trobar obres com Bufar
en caldo gelat (1869), Barraca en lo
Cabanyal (1871) o Les xiques de
l’entresuelo (1877).
El teatre culte
El drama
romàntic de caire històric queda establert com a gènere fàcilment identificable
a Catalunya. Ben aviat la burgesia es decanta envers una temàtica que li evoca
fets i personatges de la història nacional.
Àngel Guimerà
Nascut el
1845 a Santa Cruz de Tenerife, encara que els pares eren del Vendrell, torna a
Catalunya als huit anys. Guanyador de diversos premis dels jocs florals, va
deixar la poesia a segon terme per dedicar-se a la dramatúrgia. Guimerà és un
eficaç renovador des de dins del teatre romàntic amb tècniques innovadores com
quan adopta el decasíl·lab, que li permet un joc rítmic molt superior al de
l’heptasíl·lab habitual. A l’obra de Guimerà apareix amb freqüència l’ésser
marginat: la societat es resisteix a admetre aquell que no reuneix uns
requisits específics, tot i que això no siga culpa d’ell. El marginat porta una
conducta exemplar sense arribar mai a ser un revoltat: accepta la realitat
establerta i procura el seu canvi dins les coordinades que la mateixa societat
ha establert.
A la seua
obra podem trobar dues societats: la que veu l’autor, proposada en obres de
caràcter realista, la de la Catalunya del seu temps; i la que l’autor inventa
en obres de contingut romàntic, habitada per monarques, prínceps, bufons amb
una fixació borrosa en el temps i l’espai. És per això que, malgrat ser un
escriptor emmarcat en la tendència conservadora, també el trobem tractant temes
característics de la tendència liberal. Entre les obres més representatives
trobem Mar i cel (1888), amb trets
medievalitzants que representarien el romanticisme més conservador i Terra baixa (1896), una obra que
treballa trets de la tragèdia realista més relacionada amb la tendència progressista
de la renaixença.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada