Cap a les acaballes del S. XIX Europa experimenta un seguit reaccions contra els grans principis, com el realisme, que, des de cent anys abans, havien caracteritzat la revolució burgesa i la implantació del model de producció industrial.
Apareixen el nacionalisme i l’imperialisme. El nacionalisme com a doctrina: la concepció conservadora de nació com un fet inconscient entre el poble però que ve determinat per uns elements concrets (història, tradició, llengua, raça...) i la concepció progressista de nació com una aspiració voluntària d'un poble per a constituir-se com a Estat.
Els factors que desencadenen aquest intent de revolució burgesa cal situar-los abans que res en la pròpia dinàmica interna del país. El primer de tots és el de la introducció al Principat del sistema de producció industrial que va afavorir que la societat catalana assolira gradualment un protagonisme econòmic que no es va correspondre amb la consecució d’un protagonisme polític, sempre en mans de les oligarquies que detenien el poder de l’Estat. El segon gran factor desencadenant fou el provocat pel desastre colonial espanyol del 1898. Si per a la societat espanyola en general significà una experiència traumàtica que desemboca en la Generación del 98, per a la catalana actuà com un revulsiu que destapà la vigència de la crítica contra l’Estat Espanyol.
Serà llavors que els nuclis més dinàmics de la burgesia catalana creen el 1901 el que ha estat denominat la Lliga Regionalista. Prèviament, el 1889, havia estat creat el diari destinat a convertir-se en el seu primer i més important òrgan d’expressió, La Veu de Catalunya. Aquest mateix any la Lliga obtenia el seu primer triomf polític en vèncer a les eleccions municipals, iniciant així el catalanisme polític.
És en aquest context, limitat aproximadament per les dates 1906 i 1923, on situem el Noucentisme que, per una altra banda, no fou solament un moviment cultural, sinó tota una estratègia política que feu funcionar un aparell d’Estat. La política de Prat de la Riba, al cap de la Lliga Regionalista i d’Eugeni d’Ors, com a ideòleg del moviment, fou una política cultural: escoles primàries, l’ensenyament tècnic i professional, l’orientació de mestres, biblioteques, museus... Entre 1903 i 1915 es crearen institucions que foren d’una importància decisiva per a la normalització.
Passant ja al pla estètic i cultural del moviment, s’ha de dir que el terme Noucentisme fou creació d’Eugeni d’Ors, que l’emprà per primera vegada en La Veu de Catalunya amb clara analogia amb el terme vuitcentisme, referit al S.XIX, i amb la convenció artística italiana de denominar certs segles mitjançant la numeració cardinal de les centúries.
En un principi d’Ors emprava l’adjectiu noucentista aplicant-lo a artistes, intel·lectuals i polítics amb un sistema de valors distint del vigent fins aleshores. Posava l’èmfasi en l’oportunisme cronològic més que en altres característiques sobretot en l’aspecte generacional.
Concretament en el pla literari, hauríem de distingir tres trets que caracteritzen la literatura noucentista: la irrealització, la idealització i l’essencialització, que, en conjunt, reben el nom d'arbitrarisme
a) La irrealització fa referència a l’atorgament a l’obra d’un valor en si mateixa com a símbol autònom i suficient situat en un plànol de concreció diferent al de la realitat que hi puga servir de referent en primera instància. Autonomia artística i literària. Un dels deutes del noucentisme envers del Simbolisme.
b) La idealització és l’eliminació a l’obra de tota informació o de tota experiència accessòria, amb l’efecte d’aconseguir una expressió succintament estilitzada.
c) L’essencialització és la recerca a través de l’obra d’un alliçonament profund, bé de caire moral, cultural o religiós, a banda d’allò que inspire la trama argumental. Aquest afany didactista és el que més evidencia certes similituds del Noucentisme amb el Barroc.
La influència ideològica noucentista sobre la producció literària té com a resultat una jerarquització de gèneres. Els noucentistes, donaran clarament preferència a uns gèneres per sobre d’altres. Potenciaran gèneres dotats d’una tradició més prestigiosa i diversificada, o d’una més fàcil capacitat de difusió material. Gèneres d’una brevetat consubstancial. En aquesta situació la lírica gaudia d’una primacia indiscutible sobra la prosa.
La literatura per antonomàsia és identificada amb la poesia. Tot allò veritablement literari és reductible a aquesta. De la mateixa manera, tot autèntic literat es fa mereixedor del qualificatiu de poeta, detenidor per excel·lència del poder de la paraula. Enforteix aquesta creença la convicció més o menys generalitzada d’estar vivint un moment de gran ressorgiment a tots els nivells.
Es produeix un apogeu gradual de l’article periodístic i de l’assaig sobretot per la necessitat de fer arribar els grans ideals del Noucentisme a un públic com més extens millor. Per raons semblants l’oratòria cobra també un paper rellevant al noucentisme. D'Ors creu que aquesta, i més concretament la catalana, renaix amb el S.XX i arriba a considerar-la una variant de poesia. El conte i la narrativa curta en general té majors preferències que la novel·la en la mesura que participa un poc de les característiques de la poesia.
El gros de la producció de novel·la és tan poc en relació al de la poesia que podria revestir fins i tot un to d’alarma. Carner arriba a dir que el Noucentisme necessita novel·listes. Aquest fenomen es podria considerar normal atenent l’afany per la idealització, la irrealització i l'essencialització que hem esmentat abans. Conceptes que només es poden dur a terme en un cert tipus de novel·la, la satírica.
On amb més contundència s’observa la precarietat infraestructural és en el món del teatre, tal vegada pel refús clar dels Noucentistes davant la tradició autòctona considerada excessivament costumista. És clara també l’existència d’unes mancances de base tant de finançament com de públic.
És per això que en l'anàlisi de la literatura dels noucentistes parlarem bàsicament de poesia. Del teatre només podem dir que és un gènere postergat.
