SOLITUD; VÍCTOR CATALÀ

Capítol XI: Mal de muntanya

L’estiu hauria passat lànguid o cruel per a la Mila, si no l’hagués distreta una mica la gent que durant tot ell pujà sovint a l’ermita.

A voltes eren colles de caçadors de ciutat, amb grans barrets nous, ormeigs relluents, vestits carregats de butxaques grosses i petites i els cossos entortolligats de corretges i andròmines, seguits de canilles de gossos de casta, malmesos en la ganduleria, amb el pelatge com un espill i la greixina tremolant-los a cada correguda. Uns i altres, homes i bèsties, seguien la muntanya com alienats, atronant-ho tot a rialles i a lladrucs, fent tornar boigs els pràctics i omplint coratjosament l’espai de trets desengaltats. Era per miracle que aquells caçadors de motlle duguessin una peça penjant del sarró complicat i luxós, mes en canvi solien dur una fam de voltor, i així que entraven com una tempesta en la casa no hi havia prou ous per a fer-los truites ni prou temps per a matar pollastres i coure’ls a marxes dobles. I mentre menjaven cada un per quatre, la Mila els veia divertir-se follament, fent brometes de criatura, admirant-se ells mateixos de cua d’ull el vestit bonic o l’aire bèl·lic, i contant proeses hiperbòliques amb un aplom i envergadura tota cyranesca. A la dona també la divertien a sa manera aquells alegrois entremaliats de marrecs que han fugit d’estudi, i comparava en son magí aquells caçadors d’estrena amb els de l’encontrada, tots rústics i malportats, amb una calça a garró i l’altra doblegada, amb les espardenyes rebentades i la canana lligada amb cordill, mes amb el morralet paridor tot encrostat de sang seca i els canons de l’escopeta esqueixalats de l’extrem com una randa, a força d’escupir plom feridor.

Altres vegades les colles eren més pacifiques, de gent morigerada, de famílies devotes que, amb son capellà corresponent, anaven a fer dir una missa a Sant Ponç en compliment d’una prometença feta en trànsit apurat. Aquelles colles, un cop oïda la missa, també reien i gatejaven, però amb tota una altra mena de gatejar, més reposat i platxeriós que el dels primers.

CATALÀ, V: Solitud. Barcelona: ed. 62, educaula

JOSAFAT; PRUDENCI BERTRANA

Una silueta angulosa i feixuga vingué dret a ella travessant la nau. Duia a la mà un penjoll de claus que tentinejaven; passà a frec d'ella, de la bagassa, sense adonar-se'n, i, ja dins del passadís, obrí la porta. La veu de Fineta sonà al seu darrera.

-Josafat...; sóc jo, Josafat. Entro?

I va entrar, humilment, com una gosseta temorenca que vol llepar les mans que l'han nafrada.
El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l'esperit del campaner d'una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en el seu magí contorbat. Cregué en un penediment, en una disfressa del dimoni, en la pròxima satisfacció de la luxúria, en un missatge de Pepona, en un enginy dels seus enemics i en un camí segur per a notificar a la porcairola el seu bell propòsit. I restà mut, i Fineta, també muda, amb un aire entristit, anà allunyant-se del campaner fins a caure esllanguida a l'escambell, des d'on li envià, per entre les seves pestanyes, una salutació casta i fervent...

-Som amics, Josafat?

BERTRANA, P: Josafat. Barcelona: Ed. 62, educaula, 2009

L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE; SANTIAGO RUSIÑOL

"El jorn que va nàixer l'Estevet, el seu pare, el senyor Ramon, després d'esperar anys i anys aquella criatura tardana, per les contingències del comerç, no va poder estar perenne al costat de la seva esposa. Les compradores batxilleres, semblava que s'havien avingut, per no deixar-lo complir com a pare, i allí a «La Puntual», la botiga de vetes-i-fils de més crèdit i de més girada de quatre carrers de llarg a llarg, que ara una cana de trenzilla, que ara una ruixa, que ara quatre pams de floc, entre compra i tafaneria, el van tenir entretingut allà a darrera del taulell, mentre la pobra muller, allí sobre, a l'entresol, complia la missió materna de donar fruit a En Ramon, amb la llevadora a l'alcova, i dues veïnes a la sala. A fora de l'alcova, plovia: una pluja fina, una polsina d'humitat que anava enfangant el carrer, la vorera i «La Puntual». Al davant, al quarter d'artilleria, no hi havia ni aquell sentinella, ni aquells oficials que es gronxen en els balancins de la porta. Els dos rengles de finestres simètriques i en formació a cap a cap de la façana, estaven disciplinadament tancades; la faixa de groc de quarter que decora aquests edificis regalimava cara avall de les parets; les mules, els soldats i els canons semblaven tancats en una piscina, i fins la flaire de cuina, de quadra i d'home, que surt d'aquests establiments de pólvora, era una flaire aigualida. La tarda no podia ser més trista per tenir lloc un naixement, però el senyor Ramon no tenia temps, i ni es podia donar el luxe d'estar trist."

Adaptació i fragment de l’Auca del Senyor Esteve. Ed. 62