Capítol XI: Mal de muntanya
L’estiu hauria passat lànguid o cruel per a la Mila, si no l’hagués
distreta una mica la gent que durant tot ell pujà sovint a l’ermita.
A voltes eren colles de caçadors de ciutat, amb grans barrets nous, ormeigs
relluents, vestits carregats de butxaques grosses i petites i els cossos
entortolligats de corretges i andròmines, seguits de canilles de gossos de
casta, malmesos en la ganduleria, amb el pelatge com un espill i la greixina
tremolant-los a cada correguda. Uns i altres, homes i bèsties, seguien la
muntanya com alienats, atronant-ho tot a rialles i a lladrucs, fent tornar
boigs els pràctics i omplint coratjosament l’espai de trets desengaltats. Era
per miracle que aquells caçadors de motlle duguessin una peça penjant del sarró
complicat i luxós, mes en canvi solien dur una fam de voltor, i així que
entraven com una tempesta en la casa no hi havia prou ous per a fer-los truites
ni prou temps per a matar pollastres i coure’ls a marxes dobles. I mentre
menjaven cada un per quatre, la Mila els veia divertir-se follament, fent
brometes de criatura, admirant-se ells mateixos de cua d’ull el vestit bonic o
l’aire bèl·lic, i contant proeses hiperbòliques amb un aplom i envergadura tota
cyranesca. A la dona també la divertien a sa manera aquells alegrois
entremaliats de marrecs que han fugit d’estudi, i comparava en son magí aquells
caçadors d’estrena amb els de l’encontrada, tots rústics i malportats, amb una
calça a garró i l’altra doblegada, amb les espardenyes rebentades i la canana
lligada amb cordill, mes amb el morralet paridor tot encrostat de sang seca i
els canons de l’escopeta esqueixalats de l’extrem com una randa, a força
d’escupir plom feridor.
Altres vegades les colles eren més pacifiques, de gent morigerada, de
famílies devotes que, amb son capellà corresponent, anaven a fer dir una missa
a Sant Ponç en compliment d’una prometença feta en trànsit apurat. Aquelles
colles, un cop oïda la missa, també reien i gatejaven, però amb tota una altra
mena de gatejar, més reposat i platxeriós que el dels primers.
CATALÀ, V: Solitud. Barcelona: ed. 62, educaula
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada