Documental: El modernisme, una història de destrucció

En aquest documental es pot observar l'animadversió que generà el modernisme als intel·lectuals posteriors i la pèrdua de diverses obres d'art arreu del país per una qüestió de "moda".

MAR I CEL D'ÀNGEL GUIMERÀ

Vídeo de la representació de Mar i Cel de Dagoll Dagom

Mar i cel

SAÏD, BLANCA, FERRAN, CARLES, MALEK, JOANOT, HASSÈN, OSMAN, MAHOMET, i altres pirates. Al crit de Saïd se presenten precipitadament, invadint l’escena.

SAÏD: Minyons! Tothom ací! Deixeu les veles 
i el timó: veniu tots! Mireu-los ara: 
mireu los cristians; fregueu ses robes; 
flaireu sa carn! Són los botxins que un dia 
delmaren nostra raça! Avui, mireu-los: 
se befen de nosaltres; nos escupen 
amb sa bava apestosa, els miserables! 
MALEK: Doncs revenja’t en ells. Jo vull la vida 
del patró! 
MAHOMET: La dels dos! 
JOANOT (volent contenir a SAÏD): 
Atura’t! 
BLANCA: Pare! 
SAÏD: Som cans per ells? Doncs com a cans de presa! 
JOANOT (tractant de contenir als pirates): 
Valen or! 
SAÏD: Mare: aquí ja et sento! 
MALEK: Morin! 
JOANOT (a Saïd): 
Disposa!...
SAÏD: D’esta gent? 
BLANCA: Pietat! 
SAÏD: Preneu-los. 
JOANOT (amb molta energia, procurant contenir als pirates): 
Jo sol! 
SAÏD: No hi ha pas reixes; fills: són vostres! 
(Hi ha algun pirata de part de Joanot. Volten tots, barallant-se, a Carles i Ferran, i se’ls emporten escala amunt entre el desgavell i la cridòria.) 

Àngel Guimerà, Mar i cel. a Teatre. Barcelona: Edicions 62.

VÍCTOR CATALÀ: VÍDEO EXPLICATIU

La doctora Laura Borràs ens explica mitjançant aquesta conferència la vida i l'obra de Caterina Albert versus Víctor Català.

Documental de La Víctor:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/la-victor/video/5657289/

SOLITUD; VÍCTOR CATALÀ

Capítol XI: Mal de muntanya

L’estiu hauria passat lànguid o cruel per a la Mila, si no l’hagués distreta una mica la gent que durant tot ell pujà sovint a l’ermita.

A voltes eren colles de caçadors de ciutat, amb grans barrets nous, ormeigs relluents, vestits carregats de butxaques grosses i petites i els cossos entortolligats de corretges i andròmines, seguits de canilles de gossos de casta, malmesos en la ganduleria, amb el pelatge com un espill i la greixina tremolant-los a cada correguda. Uns i altres, homes i bèsties, seguien la muntanya com alienats, atronant-ho tot a rialles i a lladrucs, fent tornar boigs els pràctics i omplint coratjosament l’espai de trets desengaltats. Era per miracle que aquells caçadors de motlle duguessin una peça penjant del sarró complicat i luxós, mes en canvi solien dur una fam de voltor, i així que entraven com una tempesta en la casa no hi havia prou ous per a fer-los truites ni prou temps per a matar pollastres i coure’ls a marxes dobles. I mentre menjaven cada un per quatre, la Mila els veia divertir-se follament, fent brometes de criatura, admirant-se ells mateixos de cua d’ull el vestit bonic o l’aire bèl·lic, i contant proeses hiperbòliques amb un aplom i envergadura tota cyranesca. A la dona també la divertien a sa manera aquells alegrois entremaliats de marrecs que han fugit d’estudi, i comparava en son magí aquells caçadors d’estrena amb els de l’encontrada, tots rústics i malportats, amb una calça a garró i l’altra doblegada, amb les espardenyes rebentades i la canana lligada amb cordill, mes amb el morralet paridor tot encrostat de sang seca i els canons de l’escopeta esqueixalats de l’extrem com una randa, a força d’escupir plom feridor.

Altres vegades les colles eren més pacifiques, de gent morigerada, de famílies devotes que, amb son capellà corresponent, anaven a fer dir una missa a Sant Ponç en compliment d’una prometença feta en trànsit apurat. Aquelles colles, un cop oïda la missa, també reien i gatejaven, però amb tota una altra mena de gatejar, més reposat i platxeriós que el dels primers.

CATALÀ, V: Solitud. Barcelona: ed. 62, educaula

JOSAFAT; PRUDENCI BERTRANA

Una silueta angulosa i feixuga vingué dret a ella travessant la nau. Duia a la mà un penjoll de claus que tentinejaven; passà a frec d'ella, de la bagassa, sense adonar-se'n, i, ja dins del passadís, obrí la porta. La veu de Fineta sonà al seu darrera.

-Josafat...; sóc jo, Josafat. Entro?

I va entrar, humilment, com una gosseta temorenca que vol llepar les mans que l'han nafrada.
El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l'esperit del campaner d'una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en el seu magí contorbat. Cregué en un penediment, en una disfressa del dimoni, en la pròxima satisfacció de la luxúria, en un missatge de Pepona, en un enginy dels seus enemics i en un camí segur per a notificar a la porcairola el seu bell propòsit. I restà mut, i Fineta, també muda, amb un aire entristit, anà allunyant-se del campaner fins a caure esllanguida a l'escambell, des d'on li envià, per entre les seves pestanyes, una salutació casta i fervent...

-Som amics, Josafat?

BERTRANA, P: Josafat. Barcelona: Ed. 62, educaula, 2009

L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE; SANTIAGO RUSIÑOL

"El jorn que va nàixer l'Estevet, el seu pare, el senyor Ramon, després d'esperar anys i anys aquella criatura tardana, per les contingències del comerç, no va poder estar perenne al costat de la seva esposa. Les compradores batxilleres, semblava que s'havien avingut, per no deixar-lo complir com a pare, i allí a «La Puntual», la botiga de vetes-i-fils de més crèdit i de més girada de quatre carrers de llarg a llarg, que ara una cana de trenzilla, que ara una ruixa, que ara quatre pams de floc, entre compra i tafaneria, el van tenir entretingut allà a darrera del taulell, mentre la pobra muller, allí sobre, a l'entresol, complia la missió materna de donar fruit a En Ramon, amb la llevadora a l'alcova, i dues veïnes a la sala. A fora de l'alcova, plovia: una pluja fina, una polsina d'humitat que anava enfangant el carrer, la vorera i «La Puntual». Al davant, al quarter d'artilleria, no hi havia ni aquell sentinella, ni aquells oficials que es gronxen en els balancins de la porta. Els dos rengles de finestres simètriques i en formació a cap a cap de la façana, estaven disciplinadament tancades; la faixa de groc de quarter que decora aquests edificis regalimava cara avall de les parets; les mules, els soldats i els canons semblaven tancats en una piscina, i fins la flaire de cuina, de quadra i d'home, que surt d'aquests establiments de pólvora, era una flaire aigualida. La tarda no podia ser més trista per tenir lloc un naixement, però el senyor Ramon no tenia temps, i ni es podia donar el luxe d'estar trist."

Adaptació i fragment de l’Auca del Senyor Esteve. Ed. 62

TEATRE DE LA RENAIXENÇA: TENDÈNCIES I AUTORS

A mida que el segle XIX avança, el teatre esdevé una eina fonamental en la consolidació de la Renaixença. S’observen dues tendències que es corresponen amb les tendències del romanticisme. Per una banda, la línia culta que intentarà produir un teatre digne basat en els mòduls romàntics conservadors i amb un ús de la llengua més arcaic. Per una altra banda apareix un teatre més arrelat a una dimensió popular que tractarà temes relacionats amb la tendència romàntica liberal, amb un ús elevat del sarcasme i la utilització d’un llenguatge més col·loquial i sense cap tret que l’acoste a una idea de normativa.

El teatre popular

Es caracteritza per la creació del sainet com aquella peça teatral curta i bastida damunt l’esquematisme de les situacions escèniques i que tendeix a crear una dinàmica de progressiva identificació entre espectadors i determinats personatges a través del funcionament arquetípic d’aquests. Aquesta dinàmica es fonamenta en l’aparició d’uns conflictes domèstics, un llenguatge planer, la successió constant de situacions que normalment es resolen en forma d’acudit.

Tot i això, és notable l’acceptació per part del públic, la qual cosa explica la gran quantitat de dramaturgs i la gran quantitat d’obres que s’hi escriuen per aquells anys.

Josep Bernat i Baldoví

Bernat i Baldoví serà qui donarà els primers sainets valencians i qui col·laborarà en la creació del gènere del llibret de falla. Destaquen peces com Un fandanguet a Paiporta (1857) o amb paròdies tan efectives i efectistes com El Virgo de Visanteta (1845), obra que –des d’una òptica superficial- ha estat considerada com a paradigma de la grolleria valenciana. Una altra de les recriminacions tòpiques al teatre d’aquest autor, la manca de cura lingüística, caldria matisar-la molt: i és que malgrat l’ortografia evidentment castellanitzada dels textos, el lèxic i les expressions populars que s’hi contenen són d’una notable riquesa.

Eduard Escalante

Eduard Escalante (1835-1895) va consagrar-se gairebé en exclusiva a l’escriptura de sainets. Les deficiències teòriques, fruit de la seua manca de formació, va saber compensar-les amb un excel·lent domini de la tècnica i dels recursos teatrals, amb una singular perspicàcia per oferir tipus molt ben caracteritzats, amb una habilitat fora del comú per aconseguir efectes còmics on destacarà la sàvia i particularment encertada manipulació de la llengua: va fer-se famosa la seua capacitat per deformar el valencià i el castellà, especialment en boca dels personatges coents, que tractaven de parlar castellà per tal d’aparentar una major categoria social.

Si bé en un primer moment les seues obres reflectiran els ambients dels barris baixos valencians, aviat s’especialitzarà en retratar tipus, situacions i ambients de la petita burgesia valenciana. Uns retrats que tot i descansar en la sàtira, saben conjugar-la amb l’humorisme i una visió generalment benèvola amb poques excepcions: els forasters infatuats, els qui s’hi neguen a acceptar la seua condició social. L’època de major i millor fecunditat d’Escalante és la que va de 1868 a 1880 i, on podem trobar obres com Bufar en caldo gelat (1869), Barraca en lo Cabanyal (1871) o Les xiques de l’entresuelo (1877).

El teatre culte

El drama romàntic de caire històric queda establert com a gènere fàcilment identificable a Catalunya. Ben aviat la burgesia es decanta envers una temàtica que li evoca fets i personatges de la història nacional.

Àngel Guimerà

Nascut el 1845 a Santa Cruz de Tenerife, encara que els pares eren del Vendrell, torna a Catalunya als huit anys. Guanyador de diversos premis dels jocs florals, va deixar la poesia a segon terme per dedicar-se a la dramatúrgia. Guimerà és un eficaç renovador des de dins del teatre romàntic amb tècniques innovadores com quan adopta el decasíl·lab, que li permet un joc rítmic molt superior al de l’heptasíl·lab habitual. A l’obra de Guimerà apareix amb freqüència l’ésser marginat: la societat es resisteix a admetre aquell que no reuneix uns requisits específics, tot i que això no siga culpa d’ell. El marginat porta una conducta exemplar sense arribar mai a ser un revoltat: accepta la realitat establerta i procura el seu canvi dins les coordinades que la mateixa societat ha establert.

A la seua obra podem trobar dues societats: la que veu l’autor, proposada en obres de caràcter realista, la de la Catalunya del seu temps; i la que l’autor inventa en obres de contingut romàntic, habitada per monarques, prínceps, bufons amb una fixació borrosa en el temps i l’espai. És per això que, malgrat ser un escriptor emmarcat en la tendència conservadora, també el trobem tractant temes característics de la tendència liberal. Entre les obres més representatives trobem Mar i cel (1888), amb trets medievalitzants que representarien el romanticisme més conservador i Terra baixa (1896), una obra que treballa trets de la tragèdia realista més relacionada amb la tendència progressista de la renaixença. Una altra obra representativa d'aquesta última tendència és La filla del mar (1900).