TEATRE DE LA RENAIXENÇA: TENDÈNCIES I AUTORS

A mida que el segle XIX avança, el teatre esdevé una eina fonamental en la consolidació de la Renaixença. S’observen dues tendències que es corresponen amb les tendències del romanticisme. Per una banda, la línia culta que intentarà produir un teatre digne basat en els mòduls romàntics conservadors i amb un ús de la llengua més arcaic. Per una altra banda apareix un teatre més arrelat a una dimensió popular que tractarà temes relacionats amb la tendència romàntica liberal, amb un ús elevat del sarcasme i la utilització d’un llenguatge més col·loquial i sense cap tret que l’acoste a una idea de normativa.

El teatre popular

Es caracteritza per la creació del sainet com aquella peça teatral curta i bastida damunt l’esquematisme de les situacions escèniques i que tendeix a crear una dinàmica de progressiva identificació entre espectadors i determinats personatges a través del funcionament arquetípic d’aquests. Aquesta dinàmica es fonamenta en l’aparició d’uns conflictes domèstics, un llenguatge planer, la successió constant de situacions que normalment es resolen en forma d’acudit.

Tot i això, és notable l’acceptació per part del públic, la qual cosa explica la gran quantitat de dramaturgs i la gran quantitat d’obres que s’hi escriuen per aquells anys.

Josep Bernat i Baldoví

Bernat i Baldoví serà qui donarà els primers sainets valencians i qui col·laborarà en la creació del gènere del llibret de falla. Destaquen peces com Un fandanguet a Paiporta (1857) o amb paròdies tan efectives i efectistes com El Virgo de Visanteta (1845), obra que –des d’una òptica superficial- ha estat considerada com a paradigma de la grolleria valenciana. Una altra de les recriminacions tòpiques al teatre d’aquest autor, la manca de cura lingüística, caldria matisar-la molt: i és que malgrat l’ortografia evidentment castellanitzada dels textos, el lèxic i les expressions populars que s’hi contenen són d’una notable riquesa.

Eduard Escalante

Eduard Escalante (1835-1895) va consagrar-se gairebé en exclusiva a l’escriptura de sainets. Les deficiències teòriques, fruit de la seua manca de formació, va saber compensar-les amb un excel·lent domini de la tècnica i dels recursos teatrals, amb una singular perspicàcia per oferir tipus molt ben caracteritzats, amb una habilitat fora del comú per aconseguir efectes còmics on destacarà la sàvia i particularment encertada manipulació de la llengua: va fer-se famosa la seua capacitat per deformar el valencià i el castellà, especialment en boca dels personatges coents, que tractaven de parlar castellà per tal d’aparentar una major categoria social.

Si bé en un primer moment les seues obres reflectiran els ambients dels barris baixos valencians, aviat s’especialitzarà en retratar tipus, situacions i ambients de la petita burgesia valenciana. Uns retrats que tot i descansar en la sàtira, saben conjugar-la amb l’humorisme i una visió generalment benèvola amb poques excepcions: els forasters infatuats, els qui s’hi neguen a acceptar la seua condició social. L’època de major i millor fecunditat d’Escalante és la que va de 1868 a 1880 i, on podem trobar obres com Bufar en caldo gelat (1869), Barraca en lo Cabanyal (1871) o Les xiques de l’entresuelo (1877).

El teatre culte

El drama romàntic de caire històric queda establert com a gènere fàcilment identificable a Catalunya. Ben aviat la burgesia es decanta envers una temàtica que li evoca fets i personatges de la història nacional.

Àngel Guimerà

Nascut el 1845 a Santa Cruz de Tenerife, encara que els pares eren del Vendrell, torna a Catalunya als huit anys. Guanyador de diversos premis dels jocs florals, va deixar la poesia a segon terme per dedicar-se a la dramatúrgia. Guimerà és un eficaç renovador des de dins del teatre romàntic amb tècniques innovadores com quan adopta el decasíl·lab, que li permet un joc rítmic molt superior al de l’heptasíl·lab habitual. A l’obra de Guimerà apareix amb freqüència l’ésser marginat: la societat es resisteix a admetre aquell que no reuneix uns requisits específics, tot i que això no siga culpa d’ell. El marginat porta una conducta exemplar sense arribar mai a ser un revoltat: accepta la realitat establerta i procura el seu canvi dins les coordinades que la mateixa societat ha establert.

A la seua obra podem trobar dues societats: la que veu l’autor, proposada en obres de caràcter realista, la de la Catalunya del seu temps; i la que l’autor inventa en obres de contingut romàntic, habitada per monarques, prínceps, bufons amb una fixació borrosa en el temps i l’espai. És per això que, malgrat ser un escriptor emmarcat en la tendència conservadora, també el trobem tractant temes característics de la tendència liberal. Entre les obres més representatives trobem Mar i cel (1888), amb trets medievalitzants que representarien el romanticisme més conservador i Terra baixa (1896), una obra que treballa trets de la tragèdia realista més relacionada amb la tendència progressista de la renaixença. Una altra obra representativa d'aquesta última tendència és La filla del mar (1900).