ELS FRUITS SABOROSOS: TAST DE TEXTOS

Aglae i les taronges II

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; 
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants. 
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança; 
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa, 
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.


Els albercocs i les petites collidores III

Diu Iris a Mirtila :
- Amiga , jo no sé...
¿ Tants d’albercocs li deixes
al vell albercoquer ?

- Oh Iris, prou m’agrada
menjar-ne pels camins
fent festa a la dolcesa
que em raja boca endins.

Però l’hivern arriba,
i vora el foc rabent
sentim a la teulada
ballar teules i vent.

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i con bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs.

La poma escollida IV

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida,

mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred ens fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Les peres jovenetes V


¡Ai la petita Ixenia, voluble com l’amor,
que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,
i ta mirada xiscla tan fort com l’oreneta
dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;
l’olor que t’esperava del roserar, tremola;
la llum et pren la cara i pel teu cos rodola
i ta rialla dins un raig de sol se’n va.

I quan el cel és d’or i cada cosa invita
en el camí i el marge i el tros, sobtadament
sents una esgarrifança del goig d’ésser vivent,
l’esguard xipollejant en la llum infinita.

¡Ah si les albes roses i el branquillons d’abril
i el so de l’ocellada i el riu que s’adelera
poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,
de topar mai el dol, Ixena, més gentil

que les primeres peres que es fan acolorades
llavors que tant s'atarda el sol per la vesant;
les peres jovenetes, penjant extasiades
de cabre justes, dintre la boca d'un infant!

Les figues matinals VI

Neera, aquella vídua benigna i assenyada,
baixa de mica en mica l'escala del jardí;
canten ocells, la font gorgola enamorada,
les fulles parlotegen i alegren el camí.

-En vida de Caropos, quin córrer nit i dia!
Venia, al meu darrera, d'amagatalls al fons;
amb roges llambregades d'amor m'escometia,
i em sacsejava com el vent als branquillons.

Però ja visc tranquil.la, no m'he de turmentar;
s'emplena ma cintura, de no cap braç esclava;
la sotabarba fina que ell sempre masegava,
ara sacsó ja cria del pler de reposar.

Cada dia al jardí me'n vinc de matinet
vora la font, amb figues de les de coll de dama.
I em besa l'aire, sense cap fressa ni cap flama,
i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.

POESIA NOUCENTISTA: ELS FRUITS SABOROSOS

L’any 1906, amb la publicació de Els fruits saborosos, Josep Carner entra d’una manera decisiva al grup del noucentistes quan només comptava amb l’edat de vint-i-dos anys.

El llibre té 18 poemes i l’últim d’aquests “Els raïms immortals”, actua com a cloenda, com a síntesi del mateix llibre, i al mateix temps, sembla que n’és el punt de partida. És la composició més estranya perquè des del punt de vista formal són versos decasíl·labs, mentre que la resta del llibre solen ser versos Alexandrins. A més a més, des del punt de vista del contingut, el protagonista és el mateix poeta, Carner.

Sembla, doncs, que en aquest poema trobem el motiu pel qual el poeta escriu Els fruits saborosos: Carner, en perdre la seua jovenesa i, amb ella, la innocència, i en descobrir, per tant, el goig/dolor de la vida, reflexiona sobre el pas del temps; resultat d’açò són els divuit poemes que esdevenen una escenificació del pas del temps i de les edats de la vida, tot i que l’autor només en tenia vint-i-dos anys.

Podem dividir el cicle de la vida amb les edats que resumeix el poeta: la infantesa, la maduresa i la vellesa.

• Poemes que tenen com a protagonistes els infants: “Com les maduixes”, “Els albercocs i les petites collidores”, “Les peres jovenetes”,  “Les cireres ingènues” i “Les nous del berenar”.
• Poemes que parlen de l’etapa de la maduresa: “Les prunes d’or”, “Cal·lídia i els préssecs”, “Aglae i les taronges”,  “Les magranes flamejants”, “Les llimones casolanes” i “Eglé i la síndria”.
• Poemes que tenen com a protagonistes els vells: “Les figues matinals”, “Agavé i les castanyes”, “Les serves endreçades”,  “La poma escollida”, “Les gracioses ametlles” i “Els codonys tardorals”.

Per a l’anàlisi dels poemes cal tenir en compte la idealització dels seus personatges amb noms grecs vinculats a la mitologia. Si bé tots els personatges tenen relació amb el fruit hi ha diverses formes de relacionar-los. En alguns poemes el fruit és comparat amb el personatge i en altres poemes simplement apareix el fruit per ser collit, usat o menjat. També hi ha poemes en els quals els fruits esdevenen símbols: la maduixa representa la perfecció del món, les magranes representa la sensualitat o els raïms representen el poeta.

Carner expressa la concepció de la vida burgesa i conservadora als seus poemes, per tant, no hem d’oblidar que la finalitat del to del llibre és didàctica i moralitzant.

POESIA NOUCENTISTA: JOSEP CARNER

Va nàixer a Barcelona 1884. Estudià dret i filosofia. Col·laborà a  La Veu de Catalunya  i de manera esporàdica a totes les publicacions catalanes de l’època. El 1921 ingressà a la carrera diplomàtica, fet que el portà a viatjar constantment. Es mostrà partidari d’Acció Catalana i col·laborà en els seus òrgans d’expressió. Des de mitjans de 1939 fins a 1945, Carner residí a Mèxic, on es destacà com a professor alhora que participà activament en el món intel·lectual i social que els exiliats catalans intentaren refer. Torna a Europa i s’instal·la a Bèlgica, d’on era la seua segona dona. Va morir a Brusel·les el juny de 1970.

En l'obra de Carner trobem diverses etapes en què el poeta demostra la seua lucidesa, ja que la seua poesia evoluciona conseqüentment segons les seues circumstàncies personals i les modes literàries.

La primera etapa (1896-1906) pot ser considerada d’aprenentatge. En ella prova i practica tots els gèneres i reflexiona sobre el poeta i sobre la poesia. Encara que es troba emmarcada dins del Modernisme, l’actitud de Carner va en contra de les seues premisses. D’aquesta època és El llibre del poetes amb el qual supera les vacil·lacions dels seus primers poemes, condicionats pels gustos de l’època: Jocs Florals, certàmens, temàtica religiosa i patriòtica, etc. S'hi constata una diversitat temàtica i formal que dóna una impressió de desafiament i seguretat.

La segona etapa (1906-1924) és clarament noucentista. En ella esdevé un professional de la literatura i també comença a crear-se la seua imatge pública d’home mític entre bohemi i dandi. Carner també col·labora un poc en aquest  desdoblament de personalitat  ja que crea un alter ego anomenat  ell  per a divulgar les seues idees més agosarades. En aquesta època escriu molta poesia amb patrons noucentistes, com Els fruits saborosos. És una col·lecció de 18 poemes a través dels quals el poeta traça el paradigma de l’acord de l’ésser humà amb la seua condició sensual, reflexiva i mortal. Cadascun dels poemes conté una relació analògica entre un element natural, el fruit, i un aspecte de la condició humana que pot encarnar-se en el personatge que en aquell moment la representa. L’actitud del personatge es sempre relacionada amb el color, el perfum, la bellesa o la forma de la fruita.

A partir de 1913 inicia una revisió de la seua poesia que el fan acostar-se al simbolisme. D’aquests anys són La paraula en el vent, Auques i ventalls, La inútil ofrena.

La tercera etapa (1925-1939) ja s’ha introduït en el simbolisme. Inicia la seua carrera de diplomàtic empentat, potser, per la pressió política i per dificultats amb el públic. Fa una poesia més humana, densa i realista com es por veure a Cor quiet. També en aquesta època comença Nabí, i tradueix poesia xinesa.

En la quarta etapa (1939-1970) ja en la recta final de la seua vida, la seua poesia pren un caràcter metafísic.

LA POESIA NOUCENTISTA

El tema de la llengua i de la creació de l’obra literària és de vital importància per als poetes modernistes, que, en un principi, s’agrupen en dos vessants: l'espontaneista, partidari de la paraula viva, i una altra més partidària d’un major rigor formal. Els que passen a formar part del moviment noucentista, evidentment, són els que prenen posició pel rigor formal.

 

Els noucentistes destaquen pel recurs al classicisme que pressuposa l’adopció d’uns models formals molt rígids, una gran cura dels aspectes tècnics del poema, i ús de les dades clàssiques, mitològiques, per presentar un món idealitzat, idíl·lic, sense estridències. També es combina amb el classicisme un component religiós, cristià, que sovint és incorporat com a recurs temàtic. En alguns casos es plantegen reflexions de caràcter existencial i empren tòpics com la fugacitat, el pas del temps, l’envelliment i la malenconia. La feminitat i la dona també són el centre d’atenció de molts poemes des de dos punts de vista idealitzats: l’amor platònic o matrimonial i la dona com a transmissora de la ideologia en la seua tasca educadora. Associat a l’element femení, apareix l’ambientació ciutadana com a punt culminant de la civilització. La natura, sempre presidida per una idea d’ordre, també ocupa un lloc important en la temàtica noucentista. Importants també són l’adopció d’una posició crítica envers els propis defectes i els dels contemporanis i l'ús de la ironia. De la mateixa manera trobem un gran respecte per la tradició.

El poeta noucentista és en suma, perfeccionista, intervé en els afers del país i es preocupa per la creació de la llengua literària. Aconsegueix crear una poesia de nivell, comparable a la europea del seu temps.