Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al
pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per
terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt
acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig
trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii... hiiiiii...
i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia,
calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi...
un riure molt estrany. I vaig voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i
no em vaig aturar enlloc i vaig arribar una mica més d'hora, vaig obrir la
porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la respiració mentre feia
girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms i també n'hi havia al
passadís i els nens no eren enlloc. Tres coloms, així que em van tenir al
davant, se'n van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a bat, i
van fugir deixant unes quantes plomes i ombra. Quatre més, se'n van anar cap a
la galeria de pressa, de pressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les
ales i quan van ser a la galeria es van girar a mirar-me i vaig espantar-los
amb el braç i van fugir volant. Vaig començar a buscar els nens fins i tot per
sota dels llits i me'ls vaig trobar a l'habitació fosca on, quan l'Antoni era
molt petit, el tancàvem perquè ens deixés dormir. La Rita estava asseguda a
terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava
veces i les hi prenien de la mà amb el bec. Quan vaig dir, ¿què feu?, els
coloms es van esverar i van alçar el vol i topaven per les parets. I el nen,
amb les mans al cap, es va posar a plorar. I la feina que vaig tenir per poder
treure aquells coloms d'allà dintre... ¡I la gran comèdia! Es veu que ja feia
temps que, als matins, els coloms eren amos del pis quan jo era fora. Entraven
per la galeria, corrien pel passadís, sortien pel balcó del carrer i tornaven
al colomar fent la volta. I era així que els meus fills havien après a estar
quiets, per no espantar els coloms i tenir la seva companyia. En Quimet ho va
trobar molt bonic i va dir que el colomar era el cor, d'on surt la sang que fa
la volta al cos i torna al cor i que els coloms sortien del colomar que era el
cor, donaven la volta pel pis que era el cos i tornaven al colomar que era el
cor. I va dir que havíem de mirar de tenir més coloms, que vivien a la bona de
Déu i sense donar feina. Quan els coloms, al terrat, arrencaven a volar,
s'aixecaven com una onada de llampecs i d'ales i, abans d'anar-se'n a jóc,
picaven les baranes i menjaven l'arrebossat, i a moltes bandes de les baranes
es veien grans clapes de maons pelats. L'Antoni travessava una estesa de coloms
amb la Rita al darrera i els coloms ni es bellugaven: els obrien pas, alguns, i
d'altres els seguien. En Quimet va dir que ja que els coloms estaven acostumats
al pis, posaria covadors a l'habitació petita. I si els nens s’asseien per
terra al terrat de seguida estaven voltats de coloms que es deixaven tocar. En
Quimet va explicar a en Mateu que volia posar covadors a l'habitació petita,
que venia sota mateix de la golfa del terrat; calia només fer un forat al
sostre, una trapa, va dir, posar una escala de llistons de terra al sostre i
els coloms tindrien el camí curt per anar i venir del pis al colomar. En Mateu
li va dir que potser el propietari no ho voldria i en Quimet va dir que el
propietari no ho sabria mai, i que si teníem els coloms nets no es podia
queixar i que ell el que volia era fer anar endavant la cria dels coloms per
acabat posant una granja i que ens en cuidaríem els nens i jo. Li vaig dir que
era una bogeria i va dir que les dones sempre volen manar i que ell ja sabia el
que feia i per què ho feia, i tal dit tal fet; en Mateu, amb la seva santa
paciència, va obrir la trapa i en Quimet volia fer l'escala però en Mateu li va
dir que ja n'hi portaria una de l'obra, una mica vella, i que només li caldria
serrar un barró o dos, perquè li semblava que era una mica massa llarga.
I va posar covadors a baix i de moment va tancar les
parelles perquè s'avesessin a sortir directes per l'escala, en comptes de fer
la volta per tot el pis. Els coloms vivien a les fosques perquè també els va
tancar la trapa, que era feta de llates de fusta i s'alçava, per la banda de
dalt, estirant una rotllana de ferro; i per la banda de dintre, quan érem al
capdamunt de l'escala, l'havíem d'alçar amb el cap i amb les espatlles. No
podia matar ni un colomí perquè els crits i els plors dels nens enfonsaven la
casa. Quan entrava a l'habitació petita a netejar, encenia el llum, i els
coloms quedaven encegats i paralitzats. En Cintet, amb la boca més torta que
mai, estava molt enfadat.
–¡Això són coloms de presó!
I els coloms tancats a les fosques van fer ous i els van
covar i van sortir colomins i quan van tenir els colomins coberts de ploma, en
Quimet va aixecar la trapa, i, per una reixeta que havia fet a la porta de
l'habitació, vèiem els coloms com pujaven l'escala: d'una volada, un graó o
dos. L'alegria d'en Quimet... Deia que podríem tenir vuitanta coloms i amb els
colomins que farien els vuitanta, ben venuts, podria començar a pensar a tancar
la botiga, i potser comprar aviat un terreny i en Mateu li faria la casa amb
material aprofitat, Quan arribava de treballar sopava sense ni saber què estava
menjant, i de seguida em feia desparar la taula i sota del llum amb el serrell
de color de maduixa començava a fer comptes damunt d'una paperina vella per
estalviar paper; tantes parelles, tantes cries, tantes veces, tant d'espart...
negoci rodó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada