I aleshores va passar una cosa que em va fer estrènyer
les dents: els braços i les cames se m’anaven escurçant com les banyes d’un
cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i sota del cap, allà on el coll
s’ajunta amb les espatlles, sentia que una cosa s’estirava i em burxava. [...]
I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la
cua em pesava.
Tenia la cara arran de terra i caminava amb les mans i
amb els peus. [...] Em vaig acostar al pedrís, vaig travessar la casa per entre
flames i brases, de pressa, cap al salze, cap als créixens, i [...] em vaig
posar a caminar pel fang i pels bassals, i a les manetes els agradava
enfonsar-se en aquella pasta flonja, però els peus, al darrera, es cansaven de
tant quedar-se enganxats. [...]
A la matinada, no sé si l’endemà o un altre dia, vaig
sortir a poc a poc i vaig veure les muntanyes altes sota un cel tacat de
núvols. Vaig córrer pels créixens i em vaig aturar a la soca del salze. Les
primeres fulles encara eren a dins dels brots, però̀ els brots ja verdejaven.
No sabia cap on tirar; si em distreia, els brins d’herba em burxaven els ulls
—i entre els brins em vaig adormir fins que el sol va ser alt. Quan em vaig
despertar vaig caçar un mosquit molt petit i després vaig buscar cucs per entre
l’herba.
M. Rodoreda, Tots els contes (p. 240-241)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada