VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: ELS AMANTS

Els amants

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, dins 69 poemes d’amor, Picanya: Ed. El Bullent.

JOAN FUSTER: ELS LÍMITS DE L'ADOLESCÈNCIA

Els límits de l’adolescència

Certament, n’hi ha que prefereixen parlar d’“adolescència”. I potser tinguen la seua part de raó. Als nostres dies, les fronteres d’edat estan experimentant unes curioses rectificacions, l’abast de les quals encara no sabem mesurar. La cosa, en principi, ha de ser anotada en l’haver de la ciència mèdica i els seus auxiliars: la “vida” de la gent ha augmentat de manera notòria, sobretot en durada i aguant. Així s’esdevé, almenys, en aquells països on l’assistència facultativa, l’ús de medicaments, la higiene pública i les cauteles dietètiques aconsegueixen una difusió afectuosa. No val la pena recórrer a la dada estadística: el fet salta a la vista. En termes generals, la ciutadania actual tarda més a morir-se: més que abans, vull dir. I em referesc a allò que sol anomenar-se “mort natural”. D’un altre cantó les persones “madures” conserven més temps les seues energies. No solament observem en els censos de població una abundància d’ancians, sinó que molts d’ells es mantenen “en plena forma”. Segons sembla, ara, els anys compten d’una altra manera. Les etiquetes clàssiques per a graduar la cronologia individual sofreixen un lleuger desplaçament. El començ de la vellesa, per exemple, se situa després dels setanta, potser en els vuitanta. El de la joventut avança un quinquenni, o més. El marge de l’“adolescència”, doncs, s’eixampla...

El problema, naturalment, es planteja davant l’espectacular i vastíssim embull que els nois d’avui es porten entre mans. D’ordinari, la paraula que designa, engloba i fins i tot defineix el fenomen és “joventut”. Papers i altaveus la repeteixen fins al cansament. ¿Inexacta? No, sense dubte. Però tampoc no és massa clara. Ja d’entrada, la ratxa de revoltes i d’arrogàncies abraça sectors “menys que joves”: gairebé infantils. Ni tan sols la pubertat resulta ser un límit fix. I això és el que sense voler ofendre ningú, anomenem “adolescència”. La veritat és que el vocable “joventut”, ambigu, permet manipulacions una mica capcioses. Sempre som joves respecte a algú: “més” joves que algú. [...]

Potser siga per aquí́ que convinga afinar l’anàlisi. Nosaltres, els qui ja hem fet els quaranta —«de cuarenta para arriba...»—, induïts per l’eufòria sanitarioconsumista,

ens afirmem com a “joves”: si més no, com a passablement joves. [...].

Per consegüent, els qui vénen darrere, i, sense anar més lluny, els nostres mateixos fills, bé podrien resignar-se al nom d’“adolescents”. És una solució, per descomptat. I no gens convencional, de més a més. Els qui postulen aquesta terminologia no van desencaminats. Al cap i a la fi, el concepte d’“adolescència” que es proposa no és d’ordre biològic.

JOAN FUSTER, dins Babels i Babilònies (1972), extret de Ser Joan Fuster. Antologia de textos fusterians, Alzira: Edicions Bromera, 1993, p. 140-142.

JOAN FUSTER I ORTELLS

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és un dels intel·lectuals més influents de l’època contemporània. Assagista, historiador i crític cultural i literari compromès amb el seu país i el seu temps. El gènere més conreat per l’autor fou el de la literatura d’idees o assaig, amb el qual pretenia provocar el lector, i encetar un debat, mitjançant l’exposició de les seues idees.

La seua obra es pot dividir en tres vessants:

- ESCRITS SOCIOPOLÍTICS: Assajos molt llegits però molt polèmics amb el context de l’època. Naixen des del seu compromís amb el país. Destaca Nosaltres els valencians, llibre amb el qual intenta mostrar una nova manera d’entendre la història dels valencians mitjançant l’assaig.

- ASSAJOS HUMANÍSTICS: constitueixen el nucli central de la producció fusteriana. Hi podem trobar diversos subgèneres assagístics com l’aforisme a Consells, proverbis i insolències o el diccionari fingit a Diccionari per a ociosos. En aquests tipus de prosa treballa temes de la seua època: el paper de la ciència, la revolució sexual, la funció dels intel·lectuals amb el poder o el tercer món.

- ESTUDIS D’HISTÒRIA I CULTURA LITERÀRIA: L’estudi dels clàssics, especialment valencians; la literatura i la història de la llengua en els segles de “la Decadència” i els autors literaris dels segle XX. Destaquen llibres com Poetes, moriscos i capellans o Literatura catalana contemporània.

L’obra de Fuster és farcida amb nombroses ironies, metàfores conceptuals, antítesis, ús d’ expressions col·loquials i una utilització dels tipus de plural bastant magistral (plural inclusiu, plural exclusiu, plural universal...). Per fer més directa l’adreça cap al lector també empra la 2a persona del singular, la qual cosa crea un ambient d’intimitat.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE

ASSUMIRÀS la veu d'un poble

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent. Llibre de meravelles.

València: Eliseu Climent, Tres i Quatre, 1993. (Poesia; 7)

POESIA DE POSTGUERRA: VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot l’any 1924. Acabada la guerra va estudiar la carrera de periodisme a Madrid. En tornar a València, va començar a treballar com a periodista a Las Provincias fins a l'any 1978 que el van fer fora sobtadament.

Amic d’intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster, va escriure el seu primer llibre, Ciutat a cau d'orella, l’any 1953. Més endavant, i influenciat per Neruda, Estellés inicia la idea de fer un cant a tot el poble Valencià, la idea de fer tot un mural del País Valencià des del poble i per al poble. Consta de seixanta llibres, en els quals apareixen els personatges històrics, la geografia, els paratges, l’agricultura pròpia... Un llibre que rebé el nom de Mural del País Valencià.

S’ha convertit en un dels poetes més importants i un dels que va patir el rebuig del sector franquista. Un del coneguts Premis Octubre de València té el seu nom. El 1975 guanya el premi Lletra d'Or, i el 1978 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor; temes que formen part de la realitat social i que han estat cabdals per encasellar l’autor com a poeta del realisme històric, corrent que perseguia denunciar el malestar de la societat mitjançant l’exposició de la realitat més crua.