Els límits de l’adolescència
Certament,
n’hi ha que prefereixen parlar d’“adolescència”. I potser tinguen la seua part
de raó. Als nostres dies, les fronteres d’edat estan experimentant unes
curioses rectificacions, l’abast de les quals encara no sabem mesurar. La cosa,
en principi, ha de ser anotada en l’haver de la ciència mèdica i els seus
auxiliars: la “vida” de la gent ha augmentat de manera notòria, sobretot en durada
i aguant. Així s’esdevé, almenys, en aquells països on l’assistència
facultativa, l’ús de medicaments, la higiene pública i les cauteles dietètiques
aconsegueixen una difusió afectuosa. No val la pena recórrer a la dada
estadística: el fet salta a la vista. En termes generals, la ciutadania actual
tarda més a morir-se: més que abans, vull dir. I em referesc a allò que sol
anomenar-se “mort natural”. D’un altre cantó les persones “madures” conserven
més temps les seues energies. No solament observem en els censos de població
una abundància d’ancians, sinó que molts d’ells es mantenen “en plena forma”.
Segons sembla, ara, els anys compten d’una altra manera. Les etiquetes
clàssiques per a graduar la cronologia individual sofreixen un lleuger
desplaçament. El començ de la vellesa, per exemple, se situa després dels
setanta, potser en els vuitanta. El de la joventut avança un quinquenni, o més.
El marge de l’“adolescència”, doncs, s’eixampla...
El
problema, naturalment, es planteja davant l’espectacular i vastíssim embull que
els nois d’avui es porten entre mans. D’ordinari, la paraula que designa,
engloba i fins i tot defineix el fenomen és “joventut”. Papers i altaveus la
repeteixen fins al cansament. ¿Inexacta? No, sense dubte. Però tampoc no és
massa clara. Ja d’entrada, la ratxa de revoltes i d’arrogàncies abraça sectors
“menys que joves”: gairebé infantils. Ni tan sols la pubertat resulta ser un
límit fix. I això és el que sense voler ofendre ningú, anomenem “adolescència”.
La veritat és que el vocable “joventut”, ambigu, permet manipulacions una mica
capcioses. Sempre som joves respecte a algú: “més” joves que algú. [...]
Potser
siga per aquí́ que convinga afinar l’anàlisi. Nosaltres, els qui ja hem fet els
quaranta —«de cuarenta para arriba...»—, induïts per l’eufòria sanitarioconsumista,
ens
afirmem com a “joves”: si més no, com a passablement joves. [...].
Per consegüent,
els qui vénen darrere, i, sense anar més lluny, els nostres mateixos fills, bé
podrien resignar-se al nom d’“adolescents”. És una solució, per descomptat. I
no gens convencional, de més a més. Els qui postulen aquesta terminologia no
van desencaminats. Al cap i a la fi, el concepte d’“adolescència” que es
proposa no és d’ordre biològic.
JOAN FUSTER, dins Babels i Babilònies (1972), extret de Ser Joan Fuster. Antologia de textos fusterians, Alzira: Edicions
Bromera, 1993, p. 140-142.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada