A mida
que el segle XIX avança, el teatre esdevé una eina fonamental en la
consolidació de la Renaixença. S’observen dues tendències que es corresponen
amb les tendències del romanticisme. Per una banda, la línia culta que intentarà
produir un teatre digne basat en els mòduls romàntics conservadors i amb un ús
de la llengua més arcaic. Per una altra banda apareix un teatre més arrelat a
una dimensió popular que tractarà temes relacionats amb la tendència romàntica
liberal, amb un ús elevat del sarcasme i la utilització d’un llenguatge més
col·loquial i sense cap tret que l’acoste a una idea de normativa.
El teatre popular
Es
caracteritza per la creació del sainet com aquella peça teatral curta i bastida
damunt l’esquematisme de les situacions escèniques i que tendeix a crear una
dinàmica de progressiva identificació entre espectadors i determinats
personatges a través del funcionament arquetípic d’aquests. Aquesta dinàmica es
fonamenta en l’aparició d’uns conflictes domèstics, un llenguatge planer, la
successió constant de situacions que normalment es resolen en forma d’acudit.
Tot i
això, és notable l’acceptació per part del públic, la qual cosa explica la gran
quantitat de dramaturgs i la gran quantitat d’obres que s’hi escriuen per
aquells anys.
Josep Bernat i Baldoví
Bernat i
Baldoví serà qui donarà els primers sainets valencians i qui col·laborarà en la
creació del gènere del llibret de falla. Destaquen peces com Un fandanguet a
Paiporta (1857) o amb paròdies tan efectives i efectistes com El Virgo de
Visanteta (1845), obra que –des d’una òptica superficial- ha estat considerada
com a paradigma de la grolleria valenciana. Una altra de les recriminacions
tòpiques al teatre d’aquest autor, la manca de cura lingüística, caldria matisar-la
molt: i és que malgrat l’ortografia evidentment castellanitzada dels textos, el
lèxic i les expressions populars que s’hi contenen són d’una notable riquesa.
Eduard Escalante
Eduard
Escalante (1835-1895) va consagrar-se gairebé en exclusiva a l’escriptura de
sainets. Les deficiències teòriques, fruit de la seua manca de formació, va
saber compensar-les amb un excel·lent domini de la tècnica i dels recursos
teatrals, amb una singular perspicàcia per oferir tipus molt ben
caracteritzats, amb una habilitat fora del comú per aconseguir efectes còmics
on destacarà la sàvia i particularment encertada manipulació de la llengua: va
fer-se famosa la seua capacitat per deformar el valencià i el castellà,
especialment en boca dels personatges coents, que tractaven de parlar castellà
per tal d’aparentar una major categoria social.
Si bé en
un primer moment les seues obres reflectiran els ambients dels barris baixos
valencians, aviat s’especialitzarà en retratar tipus, situacions i ambients de
la petita burgesia valenciana. Uns retrats que tot i descansar en la sàtira,
saben conjugar-la amb l’humorisme i una visió generalment benèvola amb poques
excepcions: els forasters infatuats, els qui s’hi neguen a acceptar la seua
condició social. L’època de major i millor fecunditat d’Escalante és la que va
de 1868 a 1880 i, on podem trobar obres com Bufar
en caldo gelat (1869), Barraca en lo
Cabanyal (1871) o Les xiques de
l’entresuelo (1877).
El teatre culte
El drama
romàntic de caire històric queda establert com a gènere fàcilment identificable
a Catalunya. Ben aviat la burgesia es decanta envers una temàtica que li evoca
fets i personatges de la història nacional.
Àngel Guimerà
Nascut el
1845 a Santa Cruz de Tenerife, encara que els pares eren del Vendrell, torna a
Catalunya als huit anys. Guanyador de diversos premis dels jocs florals, va
deixar la poesia a segon terme per dedicar-se a la dramatúrgia. Guimerà és un
eficaç renovador des de dins del teatre romàntic amb tècniques innovadores com
quan adopta el decasíl·lab, que li permet un joc rítmic molt superior al de
l’heptasíl·lab habitual. A l’obra de Guimerà apareix amb freqüència l’ésser
marginat: la societat es resisteix a admetre aquell que no reuneix uns
requisits específics, tot i que això no siga culpa d’ell. El marginat porta una
conducta exemplar sense arribar mai a ser un revoltat: accepta la realitat
establerta i procura el seu canvi dins les coordinades que la mateixa societat
ha establert.
A la seua
obra podem trobar dues societats: la que veu l’autor, proposada en obres de
caràcter realista, la de la Catalunya del seu temps; i la que l’autor inventa
en obres de contingut romàntic, habitada per monarques, prínceps, bufons amb
una fixació borrosa en el temps i l’espai. És per això que, malgrat ser un
escriptor emmarcat en la tendència conservadora, també el trobem tractant temes
característics de la tendència liberal. Entre les obres més representatives
trobem Mar i cel (1888), amb trets
medievalitzants que representarien el romanticisme més conservador i Terra baixa (1896), una obra que
treballa trets de la tragèdia realista més relacionada amb la tendència progressista
de la renaixença. Una altra obra representativa d'aquesta última tendència és La filla del mar (1900).
