Jacint Verdaguer
Jacint Verdaguer (1845-1902) és el gran poeta d’aquest període. Nasqué a Folgueroles (Osona), al si d'una família camperola; ingressà als 10 anys al seminari de Cic, on es familiaritzà amb els clàssics. Participà als 20 anys en els Jocs Florals i hi obtingué ja dos premis que l’acostaren cap als intel·lectuals de la renaixença. Fou sacerdot i exercí com a capellà als vaixells d’una companyia transatlàntica que feien la ruta d’ultramar. En aquesta època viatgera va escriure L'Atlàntida, poema èpic que fou premiat als Jocs Florals de 1877. L’Atlàntida és un extraordinari poema èpic sobre la desaparició de tot un univers mític sota les aigües de què pren el títol. L’enorme ambició del projecte, que cal considerar romàntic, pretén d’assimilar l’ideal d’assimilació del passat i l’explicació total de l’univers que obstinadament vol totalitzar.
Després tindrem un Verdaguer que canta el progrés de la societat a desgrat del seu conservadorisme d’arrel preindustrial. Del mateix moment és el seu nou cant èpic Canigó (1886), de caràcter més popular, el llarg poema és elaborat a partir de llegendes medievals.
Podem dir que l'aportació de Verdaguer a la llengua catalana fou d’una altíssima categoria literària, i que agafà directament del llenguatge popular, corroborant la influència que tingué la poesia popular tradicional damunt la poesia d’elaboració culta romàntica en la Renaixença. La llengua i el paisatge el connectaren directament amb el món rural d’on provenia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada