L’oda La Pàtria
(I)
A Déu
siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serres
desiguals, que allí en la patria mia,
Dels
nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo
repos etern, per lo color més blau.
Adéu tú,
vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com
guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats
per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg
del mar immens la mallorquina nau.
(II)
Jo ton
superbe front coneixia llavors,
Com
coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia
també lo só de los torrents
Com la
veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes
arrancat després per fals perseguidors
Ja no
conech ni sent com en millors vegadas:
Axi
d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust
perden los fruits, é son perfum las flors.
(III)
¿ Qué val
que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer
de mes prop las torres de Castella,
Si'l cant
dels trovadors no sent la mia orella,
Ni
desperta en mon pit un generos recort ?
En va á
mon dols pais en ales jo'm trasport,
E veig
del Llobregat la platja serpentina;
Que fora
de cantar en llengua llemosina
No
m´queda mes plaher, no tinch altre conort.
(IV)
Pláume
encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que
ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La
llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren
llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra,
muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per
estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al
pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull
del mur sabrat las liras dels seus avis.
(V)
En
llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del
mugró matern la dolça llet bebia;
En
llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E
cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant
me trobo sol, parl ab mon esperit,
En
llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca
llavors no sap mentir, ni ment,
Puix
surten mas rahons del centre de mon pit.
(VI)
Ix, doncs,
per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga
l'home en cor gravar la mà del cel
Oh
llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em
tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e
crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà
de cantar de mon patró la glòria
E passe
per ta veu son nom e sa memòria
Als
propis, als estranys, a la posteritat.
Bonaventura Carles Aribau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada